Portades: Bad Dudes vs. DragonNinja

Torna amb una nova entrega la secció del blog en què comparo portades d'un mateix videojoc segons la regió de publicació, sempre en casos en què les diferències són notables, i tant si hi ha una clara guanyadora com si la cosa està més igualada i oberta als gustos de cadascú.

Avui, un clàssic arcade de Data East que sens dubte és un dels seus títols més populars i coneguts, prova de la qual cosa és el munt de ports que va tenir per a sistemes domèstics, però les portades que veurem seran les d'un d'aquests ports, el de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, perquè no sé vosaltres, però a mi em costa decidir quina versió m'agrada més.

La primera versió que va sortir a la venda, al juliol de 1989 (la recreativa era de 1988), va ser la de la Famicom, que com podem veure a la portada estava distribuïda per Namcot, el nom que feia servir Namco per als seus llançaments domèstics, però el producte original, al capdavall, és de Data East.

Com podem veure, allà es deia Dragon Ninja -paraules que coneixem i que van separades, però que al títol d'aquest joc se solen estilitzar juntes, com les he posat al títol de l'entrada-, sense referències als protagonistes dolentots al nom. 

També podem apreciar, a la composició, èmfasi en un dimoni hannya del folklore japonès, un estil de còmic i, en primer pla, un sol lluitador, cosa que sorprèn perquè tant a la recreativa com a les versions occidentals es transmet la idea del cooperatiu entre dos jugadors humans. Per cert, a mi el paio de la portada japonesa em recorda el personatge d'en Jonathan d'Stranger Things.

A la NES dels Estats Units va sortir a l'agost d'aquell mateix any, i com podem veure la portada no hi té res a veure. Per començar, s'agafa l'altra part del títol original, Bad Dudes, i es prescindeix de la resta. Aquí sí que veiem dos protagonistes i un imaginari combatiu molt de l'època, però amb un disseny que podria recordar la capsa d'alguna joguina estil Action Man.

Cosa que no és dolenta. Al final, les dues il·lustracions que hem vist fins ara semblen més pensades per transmetre una idea immediata d'acció i combat que no pas per esdevenir obres d'art inoblidables. 

La versió europea, ara sí amb el nom Bad Dudes vs. DragonNinja, arribaria el 1990, no he trobat enlloc el mes concret, i ens trobem amb un tercer disseny totalment diferent, de manera que és un dels casos més interessants per a aquesta secció.

Aquí l'atenció se l'enduen els dos protagonistes, en una postura que no s'amaga de la influència de Double Dragon (si més no, en la imatge del flyer arcade) i un estil realista que contrasta amb els dibuixos més de còmic que veiem al marc del voltant. És aquí on veiem els enemics, aquest cop, però el detall més interessant és que és la reproducció del marc del moble de la recreativa original, una decisió que particularment aplaudeixo.

Ara bé, en termes generals no sé quina de les portades m'agrada més. Cap d'elles és una obra mestra, com deia, però per a mi l'ideal hauria estat la il·lustració de l'estatunidenca amb aquest marc arcade de l'europea. Què en penseu vosaltres?
 

 
 

Portades: BurgerTime

Avui faré una nova comparativa entre les diferents versions de la il·lustració de portada per a un videojoc, i és el torn d'un clàssic de recreativa que ara ja fa molts anys que no és a la primera línia de l'actualitat, però que es recorda amb afecte i que va tenir versions per a diversos sistemes.

Com que va sortir per a múltiples màquines, ens centrarem sobretot en les versions per a la NES i la Game Boy, que he descobert que va tenir portades radicalment diferents segons la regió. 

El BurgerTime, de Data East, es va llançar per a recreatives el 1982, amb un gran èxit gràcies a una fórmula repetitiva però addictiva que era el secret dels grans títols de l'època, i va arribar a la NES l'any 1985. Bé, de fet, va arribar aquell any al Japó, mentre que als Estats Units ho va fer el 1987 amb aquesta portada prou representativa del joc i amb un estil que recorda la il·lustració de portada d'un joc de taula.

El cas és, però, que, com deia, havia sortit primer al Japó, per a la consola equivalent de Nintendo al seu país d'origen, la Famicom, i allà el disseny de portada no tenia res a veure amb la que s'interpretaria després a l'estranger. 

Si ens hi fixem, el concepte és el mateix, però s'empra un estil que barreja una mica el còmic clàssic estatunidenc i el manga, amb els personatges dels ingredients menys amenaçadors que a la versió americana. La composició dels elements de la caràtula, a més, és la pròpia dels jocs que distribuïa allà Namcot, que era el nom que feia servir per publicar per a Nintendo. 

No sabria dir quin m'agrada més, la veritat és que tots dos estan ben trobats i deuen ser més o menys emblemàtics segons el que estiguéssim acostumats a veure, que en el meu cas és cap dels dos perquè no ha estat fins als sistemes actuals que he entrat en contacte amb el joc, i a sobre molt poquet, cosa a la qual vull posar remei, però això són figues d'un altre paner.

A la Game Boy hi va arribar el 1991 -i aquest cop, a diferència de la NES, a tots els mercats- amb el nom de BurgerTime Deluxe, i les versions occidentals presentaven aquesta portada on tornem a veure les salsitxes -què hi fan, en una hamburguesa?-, els ous ferrats i els cogombrets antropomòrfics amb una expressió hostil. Al capdavall, són els enemics del nostre protagonista, el xef Peter Pepper.

Del que hem vist abans podríem extrapolar que la versió japonesa devia ser una altra aproximació més bufona, com passa també amb tants altres jocs tot obeint a l'anticipació dels gustos de cada mercat, cosa que per altra banda és lògica i comprensible. Però no: al Japó, el BurgerTime Deluxe de la Game Boy tirava per un camí molt diferent:

És clar, s'associa tant l'hamburguesa a la gastronomia estatunidenca que, tot i l'impacte inicial, no ens hauria de sorprendre gaire que la imatge triada vulgui reflectir aquesta "americanitat", i ho fa amb una imatge real d'una noia amb uniforme d'alguna hamburgueseria imaginària tot sostenint perillosament a l'aire amb una sola mà una unitat del que probablement és un dels millors invents alimentaris de la Història. 

He dit que ens centraríem en les versions per a NES i Game Boy del BurgerTime, però tot i que no em vull posar a repassar les portades per a les conversions a ordinadors com l'Apple II o el BBC Micro ni per a consoles com la Intellivision o la ColecoVision, que aposten per dissenys també molt de cartoon americà, sí que he volgut compartir, per acabar, un exemple japonès de fora de Nintendo, en aquest cas per a l'ordinador X1 de Sharp, que coincideix amb la il·lustració que també trobem a l'MSX.

I ara ve la pregunta de sempre: quina de les portades us agrada més? A mi, per la sorpresa i la poca freqüència d'una portada així en aquell mercat, la que més m'agrada és la de la Game Boy japonesa. 

 

Els meus videojocs preferits: MSX

He parlat diverses vegades de l'MSX, sobretot a la secció Jocs de la meva infantesa, perquè la meva història com a videojugador va començar precisament amb el model SVI-738 d'aquest estàndard de la microinformàtica dels 80. 

També n'he parlat a les cròniques de les diverses edicions de la Reunió d'Usuaris de l'MSX a què he assistit. El que no havia fet era un Top 5 dels meus videojocs preferits d'aquell sistema, i ja és hora que ho solucioni. Així doncs, endavant amb els 5 que he triat -amb molt d'esforç, perquè repassant la llista n'hi ha molts que m'agraden molt. No tenen cap ordre, és tal com em venen.

Comencem amb el Galaga, el clàssic de Namco que amb el segell de Namcot sortia versionat a l'MSX el 1984, i que és l'únic joc al qual vaig veure el meu pare jugar. Tant de l'MSX com de qualsevol sistema. 

Poca cosa puc dir que no se sàpiga ja d'aquest clàssic dels shoot'em up verticals, però com a experiència personal recordo que vaig al·lucinar quan vaig descobrir que es podia rescatar la nau capturada i que a partir del llavors combatés al nostre costat, i també recordo haver arribat força lluny -no recordo fins a on, però potser a la pantalla 40, i això per a un nen estava molt bé, trobo-, però que quan hi jugo ara no hi arribo ni de bon tros.

El Magical Tree, un dels mítics jocs que Konami va fer per a l'MSX, va sortir també el 1984 i es tracta d'un plataformes vertical en què controlem un petit indi que em recordava l'Upa de Bola de Drac i que pujava i pujava sense parar per diverses pantalles.

M'agradaven molt les pantalles de nit, representaven un gran canvi respecte les altres, perquè no ens enganyem: una mica repetitiu sí que és, el joc. Val a dir que, si no vaig errat, va ser el primer videojoc que em vaig passar. 

El Circus Charlie (1984) ens proposa controlar un petit pallasso que es mou per escenaris inspirats en diversos números de circ, de manera que la jugabilitat canvia cada vegada, i cal ser molt precís amb els salts -no fa cap més acció- perquè és molt fàcil morir-hi si es fa un pas en fals.

També va rebre una entrada en el seu moment, al capdavall és un dels jocs de la meva vida. Allà vaig explicar com em costava passar-me la primera pantalla i va ser la meva germana, un any -gairebé dos- més petita que ho va aconseguir per primer cop.

Opera Soft presentava el 1986 el Cosa Nostra, un joc d'acció ambientat a l'època dels gàngsters dels anys 30 que permet moure's per escenaris de força colors i amb enemics molt diversos. Trobo que és molt bon joc, sincerament.

Però quan jo hi vaig començar a jugar -recordo que em semblava un dels més destacats exceptuant els dels dos disquets inicials que teníem, que tant al principi com quan en teníem molts més continuaven sent els protagonistes gràcies als jocs de Konami- em feia molta gràcia el nom, que pensava que estava en català. Amb els anys sabria, quan em vaig interessar profundament pel món del crim organitzat, que no era el cas.

El Ninja Jajamaru-kun (1986) pertanyia a un disquet que jo coneixia com a "Ninja", perquè contenia videojocs de ninges, però amb els anys vaig saber que es deia així. 

També era dels títols que vaig tenir més endavant, però em va captivar per la seva addictiva i trepidant jugabilitat, i uns gràfics que em van meravellar i que trobo que són millors que els de la versió de la NES (Famicom en realitat).

I fins aquí el repàs dels meus 5 videojocs preferits de l'MSX, segurament el Top 5 que m'ha costat més de fer perquè deixo fora moltíssims títols que hi podrien haver entrat perfectament, però vull pensar que almenys no tots els que he posat són els típics.