Diferències regionals: Especial Tortugues Ninja

Aprofitant l'avinentesa del llançament, fa poc, del magnífic recopilatori Teenage Mutant Ninja Turtles: The Cowabunga Collection, que conté tots els jocs que Konami va llançar per a recreatives i consoles de 8 i 16 bits basant-se en la popular franquícia, volia dedicar una nova entrada d'aquesta secció, que repassa petites diferències entre les versions regionals d'un mateix videojoc, per veure quins canvis hi va haver entre els títols que vam rebre a Occident i els que van tenir els japonesos. 

Perquè, com sol passar en aquesta mena de recopilatoris, quan estan ben fets, hi acostuma a haver l'opció de triar la regió de la rom, més que res per gaudir de les petites diferències que, de vegades, hi ha. Quines són, doncs, les que ens trobem als videojocs que conté aquesta col·lecció? 

Ja us aviso que no són espectaculars, com no ho és la que hi ha al primer títol dels inclosos, el Teenage Mutant Ninja Turtles de recreativa, de 1989. 

Com segurament ja sabeu, el títol depenia de la zona: als Estats Units era així, Teenage Mutant Ninja Turtles, però a Europa va arribar, com tants altres productes de la franquícia, com a Teenage Mutant Hero Turtles, perquè la paraula "ninja" tenia una connotació massa violenta per als censors de l'època. Al Japó es conservava el títol original americà, però amb un subtítol: Super Kame Ninja, o sigui "Super Tortugues Ninja". 

A banda d'aquest petit detall, a la versió japonesa es va eliminar el fet d'obtenir punts per destruir projectils enemics, per tal d'evitar el truc d'aconseguir punts sense parar que era possible a les altres versions tan sols situant-se davant d'un soldat del preu i dedicant-se a colpejar els seus atacs llancívols.

A continuació tenim, del mateix any però llançat uns mesos abans i localitzat per al mercat japonès quan la marca encara no era el que va ser poc després, el Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES, un joc de plataformes i acció infame per la seva dificultat infernal. 

El cas és que al Japó va ser el primer producte de les Tortugues Ninja que va arribar, i com que no s'associava a una franquícia potent, es va decidir que el videojoc era una obra independent de tot plegat i se li va posar el nom de Geki Kame Ninja Den, o sigui "La llegenda de la tortuga ninja radical". 

Com a curiositat, dins del joc l'April es refereix a l'Estellicó com a "otôsan", és a dir "pare". Sembla que va ser una decisió unilateral dels localitzadors japonesos.

Seguint amb els llançaments de manera cronològica, ara sí, és el torn del primer títol per a la Game Boy, el Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan, de 1990, que primer va sortir al Japó amb l'única diferència d'una pantalla de títol més neta, sense el "licensed by Nintendo" de les versions occidentals, com podem veure, ni el subtítol amb què sí que ens va arribar aquí.

Bé, i un detall també curiós però sense impacte en la jugabilitat: a les escenes després de les pantalles 2 i 4, les portes fan un efecte de so quan es tanquen, però es va perdre quan va arribar a Occident.

El 1991 sortia per a recreatives, i el 1992 per a la SNES, el popular Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time, on hi ha diferències petites però importants que afecten a la dificultat de la versió que ens toqui: hi ha unes capses de pizza amb un símbol de bomba que fan que la tortuga comenci a girar, i mentre això passa pot fer mal als enemics. 

Doncs bé, segons la regió se'n troben en alguns llocs o no, i a més la durada de l'efecte pot ser de fins al doble de temps, més de 4 segons a Europa i Àsia, respecte als 2 i escaig dels Estats Units.

D'això del problema de la paraula ninja i la seva substitució per hero me'n vaig assabentar de gran, i això és perquè el primer videojoc que vaig tenir de les Tortugues Ninja, i de fet el meu primer cartutx de Game Boy a banda del Tetris, que s'incloïa amb la consola, va ser el TMNT II: Back from the Sewers, de 1991 també, que era el segon per a la portàtil de Nintendo i que a mi em van comprar, com de vegades passava en aquella època, en versió japonesa a les enyorades botigues del port de Barcelona.. 

No hi feia res, perquè el text de dins és tot en anglès, però sí que canviava una cosa: el títol era senzillament Teenage Mutant Ninja Turtles 2, al Japó. I així era com el coneixia jo.

No ens movem de 1991, però passem al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game, el més conegut i popular dels que van sortir a la NES, i és també el que té més coses per comentar pel que fa a diferències regionals.

El títol, com és costum, és una d'elles: al Japó es va dir senzillament Teenage Mutant Ninja Turtles, i és que allà, com hem dit abans, el primer joc per a la Famicom es va dir d'una altra manera. A Occident, però, calia numerar-lo, i de pas deixar clar al futur jugador que es tractava del port de la recreativa, concretament de la primera. Poc després, la segona arribava a la SNES, però això és un altre tema.

El cas és que un dels detalls més significatius de les diferències regionals és que a la versió occidental hi havia publicitat de Pizza Hut, per un acord comercial que existia, però al Japó aquests rètols no hi eren. En una pantalla cauen pòsters de la paret i fan mal al protagonista, però mentre que a Occident hi deia "Pizza Hut", al Japó s'hi podia llegir "Turtle Racing". 

Aquesta mena d'acords comercials estan definits per regió, cosa que fa normal que hi hagués aquesta diferència, però també tenen una durada concreta, i és per això que si juguem al joc en la seva versió del Cowabunga Collection els pòsters de la versió occidental són senzillament negres.

Pel que fa a les diferències estètiques, també hi ha sprites i animacions lleugerament diferents, i alguna secció amb més flickering o parpelleig a la versió japonesa que a les altres, però també hi ha coses que afecten notablement la jugabilitat o que, simplement, són més evidents: la versió japonesa dona molts més punts, i diferents segons l'enemic derrotat, mentre que l'occidental en dona només 1 cada cop; els soldats del peu poden ser derrotats amb un cop de peu volador a la versió japonesa, mentre que a l'altra no n'hi ha prou, i al Japó s'havien d'enfrontar amb menys enemics que a les occidentals, dos detalls que fan el joc japonès clarament més fàcil. 

A més, els trucs per triar pantalla, aconseguit 10 vides i el que combina totes dues coses s'han d'implementar de manera diferent a la versió japonesa. Ben curiós.

El 1992 sortia per a la Famicom i la NES americana, però no a l'europea, el TMNT III: The Manhattan Project, un altre beat'em up que per sort ara podem tenir legalment a l'esmentat recopilatori també nosaltres.

El cas és que la diferència més notable, en aquest joc, és que la rom japonesa té un número 2 al títol, perquè com hem vist abans el nostre 2 de NES era el seu 1 de Famicom, ja que el primer joc que hi va sortir es deia d'una altra manera. El subtítol, tot i que en sil·labari katakana, també hi diu "The Manhattan Project", però.

A banda d'això, com a curiositat, el menú per triar pantalla, dificultat i vides existeix per defecte a la japonesa, però a l'americana s'ha d'activar amb una variant del codi Konami.

Aquell mateix any arribava la primera i última aparició de la saga en una consola de Sega, una llàstima, però bé, és un títol estimat. 

El TMNT: The Hyperstone Heist, en principi, només té una diferència amb la versió japonesa, i és que allà el subtítol era Return of the Shredder. 

Passem al 1993, any d'aparició del TMNT III: Radical Rescue, l'últim joc de les Tortugues Ninja per a la Game Boy. 

A banda del títol, que al Japó tenia com a subtítol Turtles kiki ippatsu ("Les tortugues en perill"), el més destacat és que el mapa que indica els punt d'interès per tal d'orientar-nos els té com a punts literals de color negre a les versions occidentals, mentre que a la japonesa es fan servir icones diferents per a cada tipus de lloc.

El mateix 1993 va sortir el TMNT: Tournament Fighters, un joc que va sortir per a Super Nintendo, Mega Drive i NES i que era prou diferent en els tres casos com per poder-los considerar 3 jocs, tot i tenir la mateixa base.

Del de NES, de 1994, no farem comparativa perquè no va sortir al Japó, però de les altres dues versions sí que en podem dir coses: la versió de la SNES, per exemple, al país del Sol Naixent es deia Mutant Warriors, i incloïa unes quantes diferències, com ara un disseny diferent dels personatges en els retrats de la pantalla de selecció, veus diferents, amb algunes d'afegides provinents del Turtles in Time, el personatge de l'Aska més sexualitzat que a Occident -en comptes d'haver estat censurat en passar del Japó a l'estranger, va viure el cas contrari-, i algunes altres cosetes.

No he trobat que la versió de Mega Drive tingui diferències entre Japó i Occident, però en general hem vist que les que hi ha en aquests videojocs en uns i altres mercats són més aviat poques i, normalment, excepte en algun cas ja remarcat, no afecten a la jugabilitat. En els casos que sí, és clar, és interessant tenir la possibilitat de triar la regió de la rom per poder gaudir d'un mateix joc de maneres diferents.

Fonts: The Cutting Room Floor, Flying Omelette

Portades: Teenage Mutant Ninja Turtles - The Hyperstone Heist

De videojocs de les Tortugues Ninja n'hi ha un munt, i d'ells n'hi ha un grapat que són força bons, encara que, en paral·lel amb el que va passar amb la sèrie animada -al seu torn basada en els còmics originals-, i havent-n'hi molts (en vaig parlar aquí i aquí), acostumem a recordar els dels 80 i els 90 com els "bons". 

I probablement ho eren, però n'hi ha un que normalment necessita ser reivindicat -i no és que ho faci poca gent- perquè viu una mica a l'ombra d'un altre, que aixeca passions amb el simple esment del seu nom i que és el Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time. Doncs bé, una versió particular i prou diferent de la mateixa història és la que vam rebre els usuaris de la Mega Drive, el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist, i avui hem vingut a comparar les portades de les seves diferents versions regionals.

El llançament original del joc de Konami es va produir primer als Estats Units, país d'origen de la franquícia, l'11 de desembre de 1992, i com podem veure té mitja portada ocupada pels logos de Konami i de les Tortugues Ninja i, és clar, pel títol del videojoc en si.

A la meitat inferior veiem les quatre tortugues mirant-se una Manhattan reduïda, una referència a l'argument del joc. Els personatges tenen un aspecte més aviat temible, amb cara d'enfadats, els ulls en blanc i en general una imatge propera a la dels còmics originals, tot i que amb els colors de la sèrie televisiva, que permetien distingir-los més ràpidament.

Al Japó el joc sortiria l'any 1993 -no he trobat la data exacta- i mantindria aquesta cara d'emprenyades de les tortugues, però reduint a un terç l'espai dedicat al logo de Konami de manera considerable, i també, tot i que en menor mesura, al de les Tortugues Ninja i el títol del joc, que allà, curiosament, és Return of the Shredder. 

Ara bé, el que més crida l'atenció és la il·lustració, que no té absolutament res a veure amb l'estatunidenca, amb una escena que sembla treta d'una batalla campal i un amenaçador Trinxant gegant al fons de tot. Prou atractiva.

Deixava per al final, perquè és la meva preferida, tot i que es va llançar només 11 dies després de l'americana, la versió europea, del 22 de desembre de 1992, que va mantenir el nom de la versió dels Estats Units i l'estil del conjunt de logo i títol, tot i que una mica més petit.

El que més canvia, però, és el disseny de les tortugues, que, lluny d'oferir un aspecte amenaçador, és el de la versió televisiva, amb pupil·les als ulls, una actitud relaxada i, de fet, l'escena tampoc no transmet l'amenaça de les altres portades, tot i que el joc i l'argument eren els mateixos. 

Suposo que és perquè a Europa va triomfar la sèrie de televisió -que nosaltres vam poder veure a TV3-, que es va triar aquesta portada, i que és la meva preferida tant perquè l'he vist més com perquè, per mèrits propis, la trobo més propera. He de dir, però, que aquest cop totes tres em semblen molt bones. 

I a vosaltres quina us agrada més?

Marató de videojocs - 6è aniversari de 3 Botons i START

Quan publico aquesta entrada se celebren 6 anys exactes del naixement del bloc, que encara que no és res de l'altre món té un petit nucli de seguidors fidels, alguns dels quals vaig poder conèixer en persona a la fira Retrobarcelona fa uns mesos. És per gent com aquesta que trobo que ha valgut la pena arribar fins aquí i publicar entrades, sovint amb poques visites, amb una periodicitat que ha canviat amb el temps no pas perquè em faltin les forces ni tingui poc temps (per desgràcia en tinc massa), sinó perquè entre les coses que he après gestionant diversos blocs personals hi ha la necessitat de deixar respirar les entrades.

I ara que fa 6 anys, com que no tinc mitjans per a fer res d'espectacular no sortejo cap videojoc ni res de semblant, sinó que comparteixo una activitat experimental que se'm va acudir fa temps i que vaig intentar fa uns dies, amb un èxit parcial. Com que no vaig aconseguir el que volia he estat dubtant si fer-ne una entrada o no, però l'experiència m'ha ensenyat coses i trobo que val la pena parlar-ne.

El cas és que vaig decidir fer una marató de videojocs, aprofitant que tenia unes quantes hores per endavant i estava sol a casa, i tal com l'havia dissenyat havia de ser de 8 hores, a un videojoc per hora. Com que se'm va girar feina aquell dia (sí, perquè de tant en tant, quan s'alineen els astres, treballo) vaig començar gairebé a les set del vespre i em vaig permetre la frivolitat de parar mitja horeta per sopar, de manera que quan vaig veure que acabaria a les 4 i escaig de la matinada vaig decidir plegar quan duia 5 hores i mitja i, per tant, estava amb el sisè videojoc.

Jugar moltes hores seguides a videojocs no és cap proesa, ni dóna diners, però em feia gràcia. Jo mateix vaig treure la idea del record d'un dia que, sense adonar-me'n, vaig estar aproximadament de les 14 a les 22 hores jugant al Virtua Tennis 3 de la Xbox 360. Però aquest cop volia fer-ho expressament i amb un joc per hora, de diversos sistemes i gèneres, decidits prèviament i apuntats en una llista, per tal de fer-ho tot plegat més amè. I aquests són els resultats.

Vaig començar amb el Wonder Boy III: The Dragon's Trap (Master System, 1989), considerat un dels millors títols del seu catàleg i sens dubte un dels imprescindibles, que forma part d'una saga a la qual ja vaig dedicar una entrada fa uns anys.

No l'havia tocat, realment. Com m'acostuma a passar, i és el cas de més d'un dels títols que van entrar a la marató, el vaig provar quan el vaig comprar i poca cosa més. Es tracta d'una aventura de plataformes que vaig trobar enganyosament fàcil al principi i que de seguida es va complicar i em va frustrar força, cosa que va fer una mica pesada aquella primera hora de joc, perquè haver de repetir un cop rere l'altre una pantalla i morir amb facilitat perquè no has descobert on hi ha el segon cor que et permet doblar la salut és un impediment important. Però tinc ganes de dedicar-li més temps.

Sabia que la segona hora, però, se'm faria curta. Tocava el Mario Kart Double Dash!! (Gamecube, 2003), perquè de la meva saga preferida, de la qual tenia totes les entregues fins que va sortir el Mario Kart 8 de la Wii U, encara hi havia un joc que només havia tocat el dia que el vaig comprar, quan ja havia passat la seva generació (la Gamecube és una de les diverses consoles que vaig comprar quan ja eren retro). 

Em considero un jugador raonablement bo dels Mario Kart, però el Double Dash!!, amb el seu per a mi innovador i interessantíssim sistema de karts dobles i equips de personatges en comptes de corredors individuals, em va demostrar que encara em queda molt per aprendre i alhora em va permetre descobrir que la saga encara m'ha de proporcionar moltes hores de diversió, atès que tinc almenys aquest títol per a esprémer al màxim. 

Al Grand Theft Auto Chinatown Wars (Nintendo DS, 2009), en canvi, sí que hi havia jugat força, però el tenia molt abandonat, més que res perquè m'havia quedat encallat en una missió i me'n vaig acabar cansant. En recuperar-lo vaig poder constatar que en algun moment havia completat aquella missió i no ho recordava, i també vaig fer-ne unes quantes més. 

Aquest altre l'havia tocat un parell de vegades, però no tantes com es mereix, sobretot tenint en compte que és un dels jocs que sempre havia volgut i que vaig comprar fa només uns anys. El Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist (Mega Drive, 1992) és un beat'em up clàssic, gènere habitual en els videojocs de les Tortugues Ninja i no precisament un dels meus forts, però igual que amb els de naus o shoot'em up m'agrada tenir-los i intentar-ho.

Vaig arribar força lluny, amb només un continue, però fidel a les "normes" de la marató vaig plegar quan es va complir l'hora de joc. L'experiència també em va fer adonar que hi ha algun problema en la connexió entre la consola i el meu televisor LED que fins ara no hi havia: el so només el podia sentir connectant uns auriculars a l'entrada que la Mega Drive té per a aquesta funció, una entrada curiosa per a una consola de sobretaula. Ni el cable RF ni un altre cable A/V que tinc no em permetien més que veure la imatge.

Aquest gairebé no necessita presentació, però n'he de dir el títol igualment. El Super Mario Bros. (Nintendo, 1985) sí que és un joc que he tocat força, més o menys com tothom, però potser no tant, ja que no el vaig tenir fins que un amic em va donar la seva NES fa uns anys, i abans hi havia jugat esporàdicament.

Sigui com sigui conec les dreceres i em vaig proposar acabar-me'l, per fi. Sabent que no era ben bé fer trampes, perquè ja he arribat fins el final sense saltar-me pantalles i mons diverses vegades, i com que tenia només una hora, vaig passar de la 1-2 a la 4-1, i de la 4-2 a la 8-1, amb l'objectiu de jugar només el vuitè i últim món. Tampoc no vaig tenir sort aquesta vegada. Enfrontar-se al vuitè món amb només 3 vides és, almenys per a mi, força complicat, i se'm va fer llarg aguantar una hora intentant-ho un cop rere l'altre. 

El 6è joc va ser el Knightmare (MSX, 1986), un clàssic de la meva infantesa i la de molta gent que em va permetre el plaer de tornar a jugar a la que va ser la meva primera plataforma de videojocs, que conservo molt a prop del televisor però que toco massa poc. Per cert, també amb el Knightmare vaig tenir problemes: la imatge no arribava a la LED, tot i que hi he jugat diverses vegades amb el mateix cable. Vaig haver de posar l'MSX a la tele petita.

Pel que fa al joc vaig arribar a la tercera pantalla, però entre el cansament, l'hora que era i que no tenia ganes de tornar-m'hi a posar des del principi (de fet, ho vaig tornar a intentar però m'encallava en un punt complicat que el primer cop m'havia sortit bé), i content per haver après tècniques gràcies a la perspectiva de l'edat, molt diferent de la que tenia en l'època en què hi jugava sovint, quan no tenia ni 10 anys, vaig decidir plegar a les 5 hores i mitja des de l'inici. 

El cas és que estic satisfet d'haver-ho intentat, va valer la pena dedicar temps a videojocs que tenia abandonats o que senzillament no havia tocat gairebé mai, i ara sé que puc trobar moments per a tornar a intentar les 8 hores, amb aquests i altres jocs. Tot seguit un repàs del que he après:

• Tenir una llista de títols i preparar-los juntament amb les consoles abans de començar ajuda moltíssim a no perdre tant de temps i superar els possibles atacs de mandra.


• Hi ha algun problema amb la LED i la Mega Drive i l'MSX, però abans no passava. És estrany i m'empipa.


• No tots els jocs són igual d'amens de jugar una hora seguida autoimposada, i això està directament relacionat amb el nivell de domini que en tinc i la frustració o la satisfacció que se'n deriva en cada cas.


• Una marató no té per què ser ininterrompuda (la de TV3, per exemple, diria que té talls publicitaris), si puc parar per sopar o anar al lavabo tinc més possibilitats de dur-la a terme sense la sensació d'obligatorietat i esclavitud que podria tenir en cas d'haver pensat unes condicions més severes. 

Còmics i videojocs: les Tortugues Ninja (1a part)

Estic segur que no hi ha ningú que no conegui les Tortugues Ninja, perquè des del seu naixement han tingut diverses encarnacions que han pogut gaudir diverses generacions. 

Les hem vist sobretot als dibuixos animats (en diverses sèries) i al cinema, però el cas és que van començar el 1984 com a còmic de Kevin Eastman i Peter Laird i és per això que, per a parlar dels munts de videojocs que se'n van fer, recuperem la secció Còmics i videojocs.

Va ser el 1989 que les populars tortugues mutants van debutar al món dels videojocs, i ho van fer per partida doble. Primer, amb el Teenage Mutant Ninja Turtles, que a la NES va sortir amb una portada on totes les tortugues duien el color vermell (de fet, als còmics originals totes anaven de vermell, però això es va canviar a la sèrie animada).

Així era el primer videojoc de les Tortugues Ninja per a la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, que va començar a vendre's molt bé per la popularitat de la franquícia, però aviat es va enfonsar per culpa de la seva dificultat extrema i uns controls que responien malament, fins al punt que la crítica el va acabar destrossant. 

Era un problema que empitjorava a les versions dels microordinadors, com aquesta que hem vist del ZX Spectrum. També va sortir per a Atari ST, Commodore 64, Amiga, Amstrad CPC, MSX, PC i el 2007 arribaria a la Consola Virtual de la Wii.

El que va agradar de debò va ser, però, el Teenage Mutant Ninja Turtles de recreativa, amb una jugabilitat autènticament de beat'em up, les tortugues diferenciades pels seus colors característics i la possibilitat de jugar 2 persones (i en algunes versions fins i tot 4) alhora. Va sortir el 1989, també, però després va arribar a sistemes domèstics.

El 1990 es llançava la versió de la NES, rebatejada com a Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game (a Europa, com molts dels títols, es va canviar la paraula "Ninja" per "Hero" perquè a la censura li semblava massa forta la primera, per llogar-hi cadires). 

Encara que la NES permetia jugar a alguns jocs amb 4 comandaments, en aquest cas la possibilitat es va perdre, però si més no aquesta versió tenia un parell de pantalles extra respecte a la recreativa. Ens diu la Wikipedia també que l'aparició de publicitat de Pizza Hut marca una de les primeres vegades que es va produir product placement (aparició de productes reals) als videojocs.

Amb el nom de Teenage Mutant Ninja Turtles: The Coin-Op sortia el 1991 per a sistemes com l'Amstrad CPC (al vídeo), el ZX Spectrum, el Commodore 64, l'Amiga, l'MSX, l'Atari ST i PC. Més endavant, el 2007, passaria a formar part del catàleg d'Xbox Live Arcade.

El mateix any, i només per als PC dels Estats Units, es va publicar el Teenage Mutant Ninja Turtles: Manhattan Missions, que acabem de veure en aquest tall de vídeo i que és evident que té una jugabilitat completament diferent.

I sense moure'ns de 1991, els europeus ens vam quedar sense un joc que sí que van tenir els japonesos i els nord-americans: Teenage Mutant Ninja Turtles III: The Manhattan Project, que si volem provar en còpia original haurem d'introduir en una NES d'algun d'aquests dos mercats o bé una d'europea i modificada.

1991 va ser també l'any del debut de la franquícia a la Gameboy, i ho va fer amb aquest Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan del qual, quan escric aquestes línies, només tinc la capsa i les instruccions en perfecte estat, que vaig comprar a eBay amb la idea d'adquirir el cartutx per separat en algun moment, i encara no ho he fet.

La bona feina va continuar el 1992 amb Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back from the Sewers, el meu primer joc de les Tortugues Ninja, que m'encantava i m'encanta i que té un gran apartat sonor. 

El 1992 les Tortugues Ninja feien el salt a la Super Nintendo amb un dels jocs imprescindibles del catàleg de la 16 bits de Nintendo, el Teenage Mutant Ninja Turtles IV: Turtles in Time, que venia d'un videojoc per a recreatives llançat l'any abans sense el IV al títol. 

El 2009, com a Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time Re-Shelled, en va sortir un remake per a Xbox Live Arcade i Playstation Network que no va agradar i que per un problema de llicències va ser retirat el 2011.

El "mateix" joc, però amb el nom de Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist (canviant aquest cognom per Return of the Shredder al Japó), va sortir el 1992 (1993 a Europa) per a la Mega Drive, esdevenint el primer títol de la saga per a la 16 bits de Sega i per a una consola de Sega en general.

Ja ho vaig dir quan vaig parlar d'aquest joc, però repetiré que hi havia força diferències entre totes dues versions: la de la Super Nintendo tenia més pantalles, més qualitat en les veus, colors més vius gràcies a la seva paleta superior i efectes com els zooms, però la de la Mega Drive tenia pantalles més llargues, enemics amb més intel·ligència artificial (el que implica més dificultat), més velocitat i per tant més acció i uns fons més detallats. 

Tornem temporalment a la paleta reduïda de la portàtil de Nintendo, perquè el 1993 es va publicar el Teenage Mutant Ninja Turtles III: Radical Rescue, tercer i últim joc de la sèrie per a la Gameboy clàssica. 

Els videojocs de les Tortugues Ninja acabarien els anys 90 ben aviat, el 1993, amb un títol de lluita 1 contra 1 anomenat Teenage Mutant Ninja Turtles: Tournament Fighters, que va sortir per a la Mega Drive (al vídeo), la Super Nintendo (lleugerament superior) i... la NES!

No és cap secret que va sortir també per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo, però tampoc no és excessivament conegut. De fet, és bastant fàcil trobar el joc per a les altres dues consoles, però no tant en el cas de la NES. Com a curiositat, va ser l'últim joc llançat a Occident per a aquesta consola per part de Konami.

A banda del que hem vist, durant aquella dècada van sortir moltes maquinetes LCD basades en la franquícia, però pel que fa als videojocs s'acabarien, com hem dit, el 1993 (1994 segons el territori). Naturalment n'hi ha molts més, ja a partir de 2003, quan es va llançar una nova sèrie animada, però els veurem a la propera entrega.